Què feliç, quan penso que fa nou anys que vius amb nosaltres, ocupant-nos casi tota de la nostra atenció.
Si mai algú em pregunta si recordo aquell dia, crec que el podria reproduir segon a segon, l’olor d’aquella sala de parts. El primer cop que et vaig agafar ,fins el dia de avui, encara avui m’emociono..
De molt petit has hagut d'acceptar la teva malaltia.,que jo mateixa desitjava que m'hagués passat a mi i he arribat a pensar perquè a tu això? una personeta innocent,però me has sorprès com la has portat i lo responsable que t`has tornat amb ella i això m` omple de orgull. Cada dia veig com creixes, i sóc feliç. Cada petó que em dones el guardo ,veig el rastre de com creixes i t’allunyes necessàriament de mi, i això m’omple d’orgull per l’home que pots arribar a ser i tristor perquè el “meu Guillem” ni és meu i un dia deixarà de ser nen, des del primer petó de boca oberta i rialla fins a aquests petonets interessats i aquesta cara de pillo que no pots amagar quan demanes allò que saps que no et donaré...
Que la vida et somrigui, i mai t’amagui aquella llum que dóna esperança per a seguir. Voldria jo posar-me a sobre teu i cuidar-te com si fossis un ou, i no permetre que mai res ni ningú et fes mal, però mantindré la promesa que em vaig fer un dia de deixar-te fer la teva vida i deixar-te ser tu mateix, tot i que sé que ho faré malament, valora sempre el meu esforç i el del teu pare.
Que et compraria el món si estigués a les meves mans, i si no hi estigués també, però que et convé una altra cosa, encara que no ho entenguis moltes vegades... i ploris perquè no d’hem comprat cap “gormiti”.
I així és fill meu , totes les coses que et vull dir . Per molts anys Guillem ! T`ESTIMO