dissabte, 12 d’octubre del 2013
dimarts, 9 de juliol del 2013
EL SENTIDO COMÚN...
És el menys comú dels sentits, diu aquest carregat de sentit comú. Quants problemes ens evitaríem si ho apliquéssim, des de la senzillesa en actuar, des de la voluntat de comprendre i no destorbar, des del desig d'actuar per a transformar sense molestar.
Enumerem, per exemple, deu principis que ens facilitarien, i molt, les nostres hores si els practiquéssim:
1. No deixis per a demà el que puguis fer avui.
2. Mai molestis a un altre pel que pots fer tu mateix.
3. Mai gastis els diners abans d'haver-lo guanyat.
4. Mai compris el que no vols només perquè és barat.
5. L'orgull ens surt més car que la fam, la set i el fred.
6. Rares vegades ens penedim d'haver menjat massa poc.
7. Res que fem de bona gana és molest.
8. Quan sofriment ens causen les desgràcies que mai ens han succeït?
9. Pren les coses sempre pel seu costat amable.
10. Quan t'enfadis, compte fins a deu abans de parlar; i si estàs molt enfadat, fins a cent.
Aquests deu principis els va enumerar Thomas Jefferson (13 d'abril de 1743 — 4 de juliol de 1826), el tercer president dels Estats Units d'Amèrica, que va ocupar el càrrec entre 1801 i 1809 i va ser un dels Pares fundadors de la Nació.
Va ser també el principal autor de la Declaració d'Independència dels Estats Units de 1776. Home il·lustrat, erudit i polímata (que coneix, sap o comprèn de molts camps) Jefferson dominava bé, entre altres coses, l'horticultura, la política, l'arquitectura, la paleontologia, la música i era a més un gran inventor. A més, Jefferson ha estat constantment qualificat pels experts com un dels més grans presidents dels Estats Units.
Però més enllà del seu vast coneixement, em sembla especialment valuós el valor de la simplicitat que destil·la el seu sentit comú en els seus deu principis que ens faciliten la vida i que, ben mirats, es podrien sintetitzar breument d'aquesta manera:
1. Resolució.
2. Albir.
3. Prudència.
4. Sobrietat.
5. Humilitat.
6. Ponderació.
7. Tarannà.
8. Aquí i ara.
9. Amabilitat.
10. Paciència.
Són, en definitiva, deu palanques per a una Bona Vida. Deu solucions que ens farien la vida més agradable i que la hi farien als altres. Però la comprensió racional d'això no garanteix la seva posada en pràctica. Així que veiem que el sentit comú fet realitat implica una acció coherent i sostinguda en el temps. I a pesar que no soc gran amant de les llistes o llistats, em sembla que el sentit comú de Jefferson i els principis que va enumerar, ben aplicats, canviarien certament moltes coses per a millor en aquest món.
ÀLEX ROVIRA
dilluns, 27 de maig del 2013
dijous, 23 de maig del 2013
UNA VERITABLE HISTÒRIA D'AMOR ....
"Els meus pares van viure cinquanta-cinc anys casats. Un matí, la meva mamà baixava les escales per a preparar-li a papà el desdejuni, va sofrir un infart i va caure. El meu pare la va aixecar com va poder i, gairebé a ròssec, la va pujar a la camioneta. A tota velocitat, sense respectar semàfors, la va conduir fins a l'hospital.
Quan va arribar, per desgràcia, ja havia mort.
Durant el sepeli, el meu pare no va parlar; la seva mirada estava perduda. Gairebé no va plorar.
Aquesta nit, els seus fills ens reunim amb ell. En un ambient de dolor i nostàlgia, recordem belles anècdotes i ell va demanar al meu germà, teòleg, que li digués on estaria mamà en aquest moment. El meu germà va començar a parlar de la vida després de la mort, i de conjectures de com i on estaria ella.
El meu pare escoltava amb atenció. De sobte va demanar que ho portéssim al cementiri.
"Papà!", vam respondre, "són les 11 de la nit, no podem anar al cementiri ara!".
Va alçar la veu, i amb una mirada vidriosa va dir:
"No discuteixin amb mi, si us plau, no discuteixin amb l'home que acaba de perdre a la que va ser la seva esposa per cinquanta-cinc anys".
Es va produir un moment de respectuós silenci, no discutim més. Vam ser al cementiri, demanem permís al vetllador. Amb una llanterna arribem a la tomba. El meu pare la va acariciar, va orar i ens va dir als seus fills, que vèiem l'escena commoguda:
"Van ser cinquanta-cinc anys... saben? Ningú pot parlar de l'amor veritable, si no té idea del que és compartir la vida amb una dona".
Va fer una pausa, i es va netejar la cara. "Ella i jo, vam estar junts en aquella crisi. Vaig canviar d'ocupació...", va continuar. "Vam fer l'equipatge quan vam vendre la casa i ens mudem de ciutat. Compartim l'alegria de veure als nostres fills acabar les seves carreres, plorem un al costat de l'altre la partida dels éssers estimats, orem junts en la sala d'espera d'alguns hospitals, ens recolzem en el dolor, ens abracem en cada Nadal, i perdonem els nostres errors... Fills, ara s'ha anat, i estic content, saben per què?
Perquè se'n va anar abans que jo. Ella no va haver de viure l'agonia i el dolor d'enterrar-me, de quedar-se sola després de la meva partida. Seré jo qui passi per això, i li dono gràcies a Déu. L'estimo tant, que no m'hagués agradat que sofrís...".
Quan el meu pare va acabar de parlar, els meus germans i jo teníem el rostre xopat en llàgrimes. Ho abracem, i ell ens va consolar: "Tot està bé, podem anar-nos a casa; ha estat un bon dia".
Aquesta nit vaig entendre el que és el veritable amor; dista molt del romanticisme, no té a veure massa amb l'erotisme, ni amb el
sexe, més aviat es vincula al treball, al complement, a la cura i, sobretot, al veritable amor que es professen dues persones realment compromeses".
Bertha Bressoli
Subscriure's a:
Missatges (Atom)