"Els meus pares van viure cinquanta-cinc anys casats. Un matí, la meva mamà baixava les escales per a preparar-li a papà el desdejuni, va sofrir un infart i va caure. El meu pare la va aixecar com va poder i, gairebé a ròssec, la va pujar a la camioneta. A tota velocitat, sense respectar semàfors, la va conduir fins a l'hospital.
Quan va arribar, per desgràcia, ja havia mort.
Durant el sepeli, el meu pare no va parlar; la seva mirada estava perduda. Gairebé no va plorar.
Aquesta nit, els seus fills ens reunim amb ell. En un ambient de dolor i nostàlgia, recordem belles anècdotes i ell va demanar al meu germà, teòleg, que li digués on estaria mamà en aquest moment. El meu germà va començar a parlar de la vida després de la mort, i de conjectures de com i on estaria ella.
El meu pare escoltava amb atenció. De sobte va demanar que ho portéssim al cementiri.
"Papà!", vam respondre, "són les 11 de la nit, no podem anar al cementiri ara!".
Va alçar la veu, i amb una mirada vidriosa va dir:
"No discuteixin amb mi, si us plau, no discuteixin amb l'home que acaba de perdre a la que va ser la seva esposa per cinquanta-cinc anys".
Es va produir un moment de respectuós silenci, no discutim més. Vam ser al cementiri, demanem permís al vetllador. Amb una llanterna arribem a la tomba. El meu pare la va acariciar, va orar i ens va dir als seus fills, que vèiem l'escena commoguda:
"Van ser cinquanta-cinc anys... saben? Ningú pot parlar de l'amor veritable, si no té idea del que és compartir la vida amb una dona".
Va fer una pausa, i es va netejar la cara. "Ella i jo, vam estar junts en aquella crisi. Vaig canviar d'ocupació...", va continuar. "Vam fer l'equipatge quan vam vendre la casa i ens mudem de ciutat. Compartim l'alegria de veure als nostres fills acabar les seves carreres, plorem un al costat de l'altre la partida dels éssers estimats, orem junts en la sala d'espera d'alguns hospitals, ens recolzem en el dolor, ens abracem en cada Nadal, i perdonem els nostres errors... Fills, ara s'ha anat, i estic content, saben per què?
Perquè se'n va anar abans que jo. Ella no va haver de viure l'agonia i el dolor d'enterrar-me, de quedar-se sola després de la meva partida. Seré jo qui passi per això, i li dono gràcies a Déu. L'estimo tant, que no m'hagués agradat que sofrís...".
Quan el meu pare va acabar de parlar, els meus germans i jo teníem el rostre xopat en llàgrimes. Ho abracem, i ell ens va consolar: "Tot està bé, podem anar-nos a casa; ha estat un bon dia".
Aquesta nit vaig entendre el que és el veritable amor; dista molt del romanticisme, no té a veure massa amb l'erotisme, ni amb el
sexe, més aviat es vincula al treball, al complement, a la cura i, sobretot, al veritable amor que es professen dues persones realment compromeses".
Bertha Bressoli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
<a href="https://twitter.com/share" class="